I

Mentre et mirava me'n adonava que no decidim sobre nosaltres. No sabem què farem en un futur. No sabem posar límits. No sabem ser els que portem la iniciativa. No som experts en viure i encara menys en sentir. No en sabem. No decidim. Ens adaptem. Adaptar-nos a patir, a perdre, a estimar, a canviar, a reinventar-nos, a substituir-nos, a somriure. I llavors apareixes tu, i m'ho canvies tot. Els meus esquemes de dona científica i rigorosa es desplomen lentament. Em fas perdre tota lògica i creure que junts podem modelar el destí, que els nostres crits no es fónen en l'aire espès i fred que ja comença a glaçar-nos les galtes. I de cop, ràbia. Ràbia perquè et veig poc i t’estimo més del que hauria. Ràbia perquè sé que cada vegada que m’entrego una mica més a tu, estic posant en perill les meves emocions d’una manera vertiginosa i inconscient. Ràbia perquè una petita part de mi sap que no sents exactament el mateix. Que les nostres proporcions mai han estat iguals i probablement mai s’igualaran. Però lluito. Lluito per tu perquè et necessito i et vull. Vull sentir els teus llavis sobre els meus. Vull sentir-te a prop. Vull ser part de tu. I lluito. I tornaré a lluitar donant-me cops contra el mateix mur una i altre vegada. Com sempre. Com mai. Sota la teva mirada. Sota aquesta lluna. Tu i jo. Un altre cop.