II

Ens miro i em pregunto com ens ho hem fet. Un a cada punta, vivint la vida fent veure que l’altre no existeix, fent veure que mai ens hem conegut, fingint una fredor inimitable. Els dos junts però a metres i metres de distància. Dues ànimes solitàries en una ciutat petita, dues esquenes l'una contra l’altre, que no s’atreveixen a descobrir-se, a separar-se. On guardar tot el que va quedar? Com saber què va ser realitat i què no? M’ajudes? M’esperes? No, no ho crec. Mica en mica, he anat reconstruint cada un dels capítols de la nostra història. Amb molta cura, he posat pedaços on calia i he retallat coses que no potser mai haurien hagut de passar. És curiós però a vegades ens miro i penso on és tot l’amor que em vas prometre, on són tots els sospirs que ens vam treure boca a boca, llavis amb llavis. A vegades, entre la gent i l’ambient frenètic, m’adono que, malgrat tot, això de fer-nos mal no ens queda gran, que en som uns experts. Potser hauriem de tornar a començar, potser ens hauriem de preocupar, i potser, simplement hauriem de tornar a mirar-nos als ulls per comprovar que, malgrat tot, encara hi som a temps.

I

Mentre et mirava me'n adonava que no decidim sobre nosaltres. No sabem què farem en un futur. No sabem posar límits. No sabem ser els que portem la iniciativa. No som experts en viure i encara menys en sentir. No en sabem. No decidim. Ens adaptem. Adaptar-nos a patir, a perdre, a estimar, a canviar, a reinventar-nos, a substituir-nos, a somriure. I llavors apareixes tu, i m'ho canvies tot. Els meus esquemes de dona científica i rigorosa es desplomen lentament. Em fas perdre tota lògica i creure que junts podem modelar el destí, que els nostres crits no es fónen en l'aire espès i fred que ja comença a glaçar-nos les galtes. I de cop, ràbia. Ràbia perquè et veig poc i t’estimo més del que hauria. Ràbia perquè sé que cada vegada que m’entrego una mica més a tu, estic posant en perill les meves emocions d’una manera vertiginosa i inconscient. Ràbia perquè una petita part de mi sap que no sents exactament el mateix. Que les nostres proporcions mai han estat iguals i probablement mai s’igualaran. Però lluito. Lluito per tu perquè et necessito i et vull. Vull sentir els teus llavis sobre els meus. Vull sentir-te a prop. Vull ser part de tu. I lluito. I tornaré a lluitar donant-me cops contra el mateix mur una i altre vegada. Com sempre. Com mai. Sota la teva mirada. Sota aquesta lluna. Tu i jo. Un altre cop. 

Potser no

Potser aquesta no és una manera de començar un blog. Qui sap. Podria fer una breu presentació de qui sóc, amb més o menys gràcia. Podria intentar convèncer a la gent perquè em llegís. Podria provar de crear en vosaltres un sentiment de misteri, intriga, addicció. No ho faré. Escric el que sóc, escric el que puc. Suposo que és una de les vies d'escapament d'aquesta vida que cada cop és més complicada. Controvèrsia constant. Dubtes. Aquí escriuré tímidament tot allò que he pensat, he sentit o si més no ha sortit dels meus dits en nits on només ells podien parlar. Au doncs, que comenci...